Article aparegut en el All i oli 263 del més de maig de 2017 . Autora: M. Assumpció Boix Guilló.

El testimoni de Melchor Botella, mort de manera prematura, és una simbiosi emblemàtica de les cares indestriables d’un mestre compromés, lliurat íntegrament a la renovació pedagògica, la democràcia, la classe treballadora, la llengua i la cultura del País Valencià.

A més de mestre, Melchor Botella Martínez (Asp, 1954 - Bolívia, 1994)  era un home que entenia l’educació com una eina de transformació social. Compromés amb el seu temps, impulsà plataformes, assemblees i altres estructures de debat i coordinació - tant locals, comarcals, de País Valencià o estatals - partint sempre del treball i les propostes emanades des de la base. Va estar en el moment just en el lloc adient en uns moments en què l’organització i l’acció eren bàsiques per a avançar. 

Tot i la importància de les circumstàncies socials i polítiques d’aquell moment històric, els avanços del moviment de mestres no haurien sigut possibles sense l’organització i les decisions de persones com Melchor, que analitzava críticament la realitat, liderava els col·lectius i hi aportava l’equilibri necessari. Des del seu lloc de treball, es posava al capdavant de les mobilitzacions pel canvi social i educatiu en què participàvem ensenyants, treballadors i estudiants. Melchor planificava i articulava les forces col·lectives, mantenia el fil per progressar i arreplegava els acords. Preparava a fons les entrevistes amb responsables de l’administració als qui sovint desbordava amb propostes tan elaborades que era difícil qüestionar. També era qui sovint redactava els esborranys dels escrits col·lectius i qui, després d’incorporar-hi les idees de la majoria, els enviava als mitjans de comunicació. La seua personalitat alegre i animosa –amb el seu somriure i la seua abraçada afectuosa– facilitava les coses. “No se trata de salvar a nadie, sino de liberarnos mutuamente, no olvidemos nuestros compromisos”, va deixar escrit de la seua pròpia mà.

UNA VIDA INJUSTAMENT INTERROMPUDA

En 1961, Melchor es trasllada amb la seua família a Elx, on cursa estudis primaris en una acadèmia i batxillerat en els Salesians de Sant Rafael. Estudia Magisteri en la Normal d’Alacant i treballa durant dos cursos consecutius en les escoles del Patronat de Ferroviaris a València i retorna a Elx (1975). Després d’aprovar oposicions, treballa a Algorfa (Vega Baja) fins que en 1978 és destinat al col·legi Festa d’Elx, on n’assumeix la direcció durant dos anys. Ix de l’aula en dos ocasions, en 1986/87 al Centre de Professors d’Elx, i després com a responsable de Política Educativa d’STEPV. En 1991 es trasllada a Madrid per assumir aquesta mateixa àrea a escala estatal, en la Confederació d’STES. En la seua plaça en el Festa d’Elx, que sempre va mantenir, tenia previst de retornar en deixar les responsabilitats sindicals en 1994. Però l’estiu d’aquell any, a Bolívia, va contraure un “mal d’altura” a conseqüència del qual va faltar el 30 d’agost, una mort que va provocar una gran commoció en el món educatiu i social.

COMPROMÍS AMB EL CANVI EDUCATIU

En el període de transició a la democràcia, les dones i els homes que ens incorporàvem a la docència  teníem tantes coses per canviar i renovar, que formàvem grups de treball, participàvem en cursos durant les vacances. Des del primer moment, Melchor va participar activament en les escoles d’estiu de València i Dénia, i en la d’Elx va promoure molts projectes innovadors. Des de 1977 fins a 1983, amb l’arrelament al medi i el treball en equip com a consignes bàsiques, elaborà amb companys d’altres escoles públiques materials didàctics que van servir per a publicacions posteriors que utilitzaven molts centres. Eren temps en què començàvem a renunciar a uns llibres de text amb continguts molt allunyats dels interessos de l’alumnat, en particular als barris de classe treballadora.

LA DEMOCRÀCIA, DES DE LA BASE

A la capital del Baix Vinalopó, com a director del col·legi Festa d’Elx, elegit pel claustre i l’associació de  pares, Melchor desplegava un repertori variat de tasques que ultrapassaven de llarg l’àmbit estricte del seu centre escolar. A la zona Nord de la ciutat va impulsar la coordinació de les associacions de mares i pares del barri, les associacions de veïns... en un consell escolar on tothom estava representat.

En les assemblees, sempre obertes, s’abordaven aspectes molt diversos, com exigir que es construïren més centres al barri, planificar la matriculació de l’alumnat o organitzar carnestoltes. La força d’aquells consells escolars territorials va propiciar la constitució, en 1985, del primer Consell Municipal Escolar de tot l’Estat. Posteriorment, tant el Consell Escolar Valencià com en el de l’Estat van elaborar múltiples informes i propostes de treball.

L’ESCOLA D’ESTIU DE LES TERRES DEL SUD

Des dels seus inicis, el mestre Botella fou de manera ininterrompuda una peça clau d’una escola d’estiu que reunia cada any centenars de docents de les comarques meridionals valencianes. La seua dedicació militant al canvi educatiu la traduïa a impulsar la renovació pedagògica. La coincidència de companyes il·licitanes que havien participat en les anteriors escoles d’estiu de Dénia va facilitar unes sinergies entre associacions i institucions compromeses amb la formació, l’intercanvi d’experiències i el desig d’acostar la llengua i la cultura a les escoles i a la societat. En aquella comesa, era el guia incansable que facilitava que se superaren les dificultats i les diferències presents en el treball col·lectiu. Conscient de la necessitat de sumar forces entre tots els MRP, participava en tots els seus encontres i congressos i va coordinar la Federació del País Valencià. En tots els espais, va saber trobar les millors maneres per a sumar voluntats.

LES MARXES PER LA PAU D’ELX

Impulsades pel Grup d’Educació per la Pau, del què Melchor era fundador, durant quatre anys es van fer a Elx unes marxes per la Pau protagonitzades per xiquetes i xiquets amb un gran ressò, atés que hi participaven la majoria de les 70 escoles de la ciutat. Alumnes, professorat i famílies marxaven juntes amb pancartes, globus i imatges al·legòriques sobre la pau que partien des dels diferents barris i confluïen en el centre de la ciutat. Les marxes paralitzaven el trànsit en molts carrers, però la bona organització evitava que es produïren queixes. La Marxa per la Pau finalitzava amb una catarsi multisensorial que no deixava ningú indiferent, amb música, poesies, cançons, globus, coloms, etc. L’èxit d’aquelles marxes –en un context en què molts exigíem un referèndum per a eixir de l’OTAN– descansava en les vivències i aprenentatges vinculats amb la cultura de pau que es desenvolupaven en una setmana prèvia de treball intens en cada centre educatiu.

L’ASSESSORIA PEDAGÒGICA A ELX

Quan a mitjan anys huitanta la Conselleria d’Educació va anunciar la creació del centres de professors (CEP), tant STEPV com els moviments de renovació pedagògica (MRP) van demanar participar en la seua gestió democràtica i que facilitaren mitjans als col·lectius renovadors. En el mateix sentit, els llocs per a les assessories havien de ser ocupats per persones compromeses amb la renovació. Després de ser debatut pels MRP locals, Melchor Botella va concórrer a un concurs de mèrits i en 1986 va ocupar una plaça d’assessor tecnicopedagògic en el CEP d’Elx. Però les dinàmiques de treball i la gestió interna no es corresponien amb les expectatives inicials. La funció assessora que se li va assignar també va decebre les exigències que havien plantejat grups renovadors i centres per a reflexionar i impulsar el canvi educatiu. Decebut amb aquell escenari, amb importants debats en el si dels MRP, Melchor va demanar al cap de poc de temps que li rescindiren la comissió de serveis i va tornar a la seua escola com a mestre.

MOVIMENT ASSEMBLEARI

La participació de Melchor en la constitució del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament d’Alacant –l’STEA, germen a les comarques del sud d’STEPV–, el va convertir en un militant destacat del sindicalisme assembleari. A partir de 1988, com a alliberat, va protagonitzar una etapa molt activa: en el Consell Escolar Municipal d’Elx, el Consell de l’MRP, els òrgans comarcals i intercomarcals d’STEPV. Com déiem els seus amics i amigues, Melchor  estava en tot: analitzant críticament la realitat social, elaborant propostes per avançar, organitzant i coordinant tota mena d’iniciatives i reivindicacions socials, laborals i educatives per apropar-nos a la utopia de transformar la societat i fer-la més justa. En 1990 va ser elegit president de la Junta de Personal d’Alacant i l’any següent es va traslladar a Madrid, a l’equip permanent de la Confederació d’STES. En circumstàncies històriques tan determinants per al desenvolupament de la LOGSE –l’aleshores “reforma” educativa–, va desplegar un treball infatigable. En les plataformes educatives i reunions estatals de sindicats, MRP, negociacions amb el Ministeri... va deixar l’empremta de l’ensenyant que exigia consultar sempre les bases: perquè la formació permanent arribara a tothom, perquè els centres gaudiren d’autonomia pedagògica, econòmica i de gestió, perquè les cultures i les llengües pròpies foren cabdals en el currículum... Aquests i altres temes estan presents en els innumerables escrits seus d’aquells anys. Les conclusions de l’assemblea de l’última Escola d’Estiu en què va participar –que va redactar ell mateix– resumeixen la seua concepció de l’educació pública: “Hem reafirmat la nostra voluntat col·lectiva de continuar fent camí, el de tots i totes, compromesos en un projecte de transformació de l’escola i la societat.”